S'ha engegat la campanya electoral a la UIb. Tot i les dues candidatures que es podrien dir "progressistes", molta gent dóna per fet que guanyarà la línia continuïsta del Catedràtic Sergio Alonso. I jo no em puc creure que, també a la UIB, la gent sigui, o tan fatxa o tan ingènua. Alonso, membre de l'Opus Dei, vinculat a FAES (fins i tot hi té un llibre publicat) i declarat espanyolista acèrrim, ha fet un exercici de cosmètica incorporant en el seu equip gent que, a més de emmascarar-lo a ell i als seus, li dóna coartada i li garanteix el vot de molts dels col·lectius considerats més progressistes de la comunitat acadèmica. Així, s'ha volgut assegurar el vot nacionalista, amb la incorporació del militant històric del PSM, Sebastià Serra, que ha venut ben barat tot el seu passat (i present, perquè figura, per exemple a les llistes de Crida per Mallorca, una plataforma que reivindica la independència dels Països Catalans). També s'ha fet seu el col·lectiu feminista tot fent delegada d'Igualtat d'Oportunitats una dona que s'ha volgut penjar al llarg de molts d'anys l'etiqueta de progressista, de femenista rebel, de lluitadora per les llibertats de la dona...Aquesta senyora, que ha mostrat el llautó de la seva devoció per la cadireta fent equip amb algú que, per ultradretà i opusdeïsta, representa la figura que sembla figurava que combatia. N'hi ha tants i tantes, com diu el meu amic Pere Antoni Pons, que duen "una tintada de fals progressisme daurat que només s'empassen aquells que, de progressistes, només en tenen la boca i l'etiqueta", que una es planteja sèriament de renegar del seu feminisme i dels ideals progressistes i en pro de la nostra llengua i del nostre país i enviar-ho tot allà on no hi plou, perquè tot semblen ser màscares i façanes que just miren pel profit propi. I n'Alonso que segueix amb la seva mentida, consentida per quasi tothom, predicant un "hacer y dejar hacer" -que sembla un eslògan anarquista- i la continuïtat en la línia de transparència del seu antecessor, el també dretà blavero i espanyolista, Sr. Blasco. Les que coneixen, més d'aprop que d'enfora, el que ha passat i deixat de passar a la UIb aquests darrers anys, ens en feim creus de la seva "transparència". Per citar un exemple, pot ser el darrer que ha tengut certa trascendència, fa uns poc mesos l'oficina del SEPC fou envaïda i desallotjada pel president i secretària del Consell d'Estudiants, en contra de qualsevol normativa i dels drets més elementals d'un estat democràtic. Què feu llavors l'equip rectoral, el de la transparència que vol "continuar" el sr. Alonso: doncs, literalment, encobrir el fets i evitar que els propis membres del SEPC (alguns dels quals ja han partit a perdre el temps a altres indrets) denunciàssin els fets, no ja als jutjats, sinó simplement als mitjans de comunicació, que també han callat en clara connivència. Amb una mescla de tàctiques atemoridores i "compensacions" (per no dir ensibornament), han aconseguit que el col·lectiu d'estudiants callàs. que també sorprès tanta covardia en una colla jove i suposadament reivindicativa. Tot plegat em desperta la nàusea. Ja no sé on m'he de girar, he perdut el nord ideològic, perquè si la gent suposadament progressista, lluitadora pels països catalans, es ven per quatre monedes rovellades, potser és millor que guanyi Rajoy, i Matas, i que l'Opus Dei es faci càrrec de l'educació dels meus fills, i que tornem a cantar totes i tots allò del Cara al Sol, i que retorni el Servicio Social i la formación del Espíritu Nacional, i que oblidem aquest "dialecte" infaust i de províncies que ens ensenyà la mare, i que les dones tornem a la cuina i a fer ganxet, i facem el possible per tenir el nostre homenet content quan arribi a casa, cansat de tanta merda.
