Darrerament, no paro de sentir per activa i per passiva que a la política catalana no existeix l’eix ideològic esquerra-dreta, sinó que únicament existeix l’eix identitari Catalunya-Espanya. I començo a estar-ne una mica fart, a més de pensar que hi ha interessos darrere d’aquest intent de centrar el debat en aquesta dicotomia.
Un cosa és que les polítiques d’esquerres i les de dretes sovint costi diferenciar-les i, encara més, és molt complicat arribar a afirmar que unes són millors que les altres en qualsevol cas. Però, és que el debat no va per aquí, sinó que s’afirma que els catalans no entrem a considerar si som d‘esquerres o de dretes, sinó que l’únic que ens porta a decantar-nos políticament és el nostre posicionament nacional. Res més lluny de la realitat. Una cosa és que gent com jo, independentistes convençuts, puguem prioritzar l’eix identitari per sobre de l’ideològic, però en cap cas crec que això es pugui generalitzar. I tendir a generalitzar aquest fet és un error garrafal, ja que voldria dir que ens oblidem d’una gran majoria de gent que encara creu en les esquerres i les dretes, tot i que pugui ser difícil diferenciar-les en moltes ocasions. Puc intuir què s’amaga darrere aquesta intencionalitat de centrar el debat polític nacionalista en la inexistència de les dretes i les esquerres, però obviar que existeix una part important de la població que decideix principalment la seva opció política en base a aquest eix ideològic pot ser contraproduent, fins al punt de ser un autoengany voluntari per ensabonar uns pocs que es troben enmig d’una nuvolosa identitària catastrofista.
Tot plegat és qüestió de prioritats, i no tots tenim les mateixes. Seria bo no oblidar-ho. Com també és bo no oblidar que aquestes prioritats poden canviar d’ordre, és qüestió de dedicar-hi esforços perquè això sigui així. Si un és d’esquerres per davant de tot i no li dones alternatives dins les esquerres, està clar que l’ordre de prioritats no li canviarà, ara bé, si dins de les seves esquerres pot triar, com a mínim la possibilitat de canviar l’ordre de les seves prioritats ja hi és. Ja només falta convence’l que una esquerra és millor que l’altra.
